Dubliners - Dublinesos -James Joyce

 Desconec la font de la cita:

"Imagine a city cloaked in a shroud of rain and regret, where dreams curdle into disappointments and lives echo with the hollow clink of unfulfilled potential. This is Dublin in James Joyce's "Dubliners," a collection of short stories that aren't just tales, but intricate miniatures, capturing the hushed despair and simmering frustrations of life trapped in a cycle of stagnation.
Meet Mr. Kernan, once a proud man brought low by alcoholism and societal scorn. Witness Eveline, a young woman teetering on the precipice of escape, held back by invisible chains of filial duty. We encounter Little Chandler, a man yearning for passion, finding only the lukewarm ashes of a loveless marriage. Each character, meticulously crafted by Joyce, becomes a poignant chord in the symphony of Dublin's disenchantment.
The stories meander through the cobbled streets and smoky pubs, revealing the claustrophobic grip of social constraints, religious dogma, and economic hardship. Ambition withers in the damp air, replaced by a resigned acceptance of mediocrity. Laughter, when it emerges, is tinged with irony, masking the gnawing discontent that festers beneath the surface.
Joyce doesn't bombard us with overt drama. His brilliance lies in the subtle details, the unspoken longings that flicker in a character's eyes, the pregnant silences that speak volumes. He dissects social interactions with surgical precision, exposing the hypocrisy and shallowness that lie beneath the veneer of polite conversation.
The collection culminates in "The Dead," a masterpiece of Irish literature. During a Christmas party, amidst forced merriment and drunken revelry, Gabriel Conroy experiences a profound epiphany. He confronts the ghost of his past, the shadow of a dead love, and the unsettling realization of his own unlived life. It's a moment of reckoning, a stark awakening that echoes through the halls of the party and reverberates beyond the final page.
"Dubliners" isn't a book that offers easy comfort or heartwarming resolutions. It's a mirror held up to a society in stasis, forcing us to confront the limitations of our own lives and the choices we make. It's a hauntingly beautiful portrait of human yearning, frustration, and the bittersweet ache of unfulfilled potential.
So, dear reader, if you dare to step into the rain-soaked streets of Joyce's Dublin, if you're willing to grapple with the complexities of the human condition without the sugarcoating of happy endings, then dive into these stories. You may not find easy answers, but you will encounter characters so real, so nuanced, that they will stay with you long after you turn the final page. And within the symphony of their sorrows, you might just hear the faint notes of hope, a melody of resilience whispering in the face of despair."

World of Songs - David Attenborough

 https://www.bbc.co.uk/programmes/m00134jr

The White Goddess

 

Fungus power

Terence McKenna I Jacobo Grinberg... Vaya dos...

No m'hi busquis: sóc arreu.

 Do not stand
          By my grave, and weep.
     I am not there,
          I do not sleep—
I am the thousand winds that blow
I am the diamond glints in snow
I am the sunlight on ripened grain,
I am the gentle, autumn rain.
As you awake with morning’s hush,
I am the swift, up-flinging rush
Of quiet birds in circling flight,
I am the day transcending night.
     Do not stand
          By my grave, and cry—
     I am not there,
          I did not die.

— Clare Harner, The Gypsy, December 1934

The poem is often attributed to anonymous or incorrect sources, such as the Hopi and Navajo tribes.  The most notable claimant was Mary Elizabeth Frye (1905–2004), who often handed out xeroxed copies of the poem with her name attached. She was first wrongly cited as the author of the poem in 1983. In her obituary, she asserted that her authorship was "undisputed" and confirmed by Dear Abby. However, Pauline Phillips and her daughter Jeanne Phillips, writing as Abigail van Buren, repeatedly confessed to their readers that they could not confirm who had written the popular poem.
Source: wikipedia

Pintors impressionistes - Impressionisme

Peter Mønk Monsted.
Frits Thaulow 1847-1906.

Cites de Cendra per Martina - Manel de Pedrolo

 Cendra per Martina.
Adrià: Tot allò que tenia de desagradable la realitat d’aquestes maniobres, ho tenia de divertit el seu record quan ho contava a la Júlia. La noia tenia el somrís fàcil i la rialla difícil, una característica que he observat en altres dones massa preocupades per les coses de la carn. Així i tot, sovint aconseguia provocar la seva hilaritat amb les meves narracions. Ara ella havia acabat el batxillerat i travessava un període d’indecisió. Al seu pare, li hauria agradat que estudiés una carrera, però jo, dut per un mal entès egoisme de mascle, m’hi oposava sordament. Aleshores estava convençut que, amb el temps, la Júlia seria la meva esposa, i per endavant comprenia el paper galdós que representa l’home unit a una dona més culta, superior a ell. Després he vist que anava equivocat i confonia dues coses diferents. Perquè la cultura per ella sola no dona la superioritat, ni la intel·ligència, que és tota una altra cosa. Potser perquè no sóc ni gaire culte ni gaire intel·ligent, ara estic convençut que la superioritat —en els tractes amb el proïsme— consisteix en una certa comprensió de la realitat dels altres i de llur manera d’ésser. Potser no és ben bé això; potser em vull referir simplement a una certa capacitat cordial que ens aproxima als nostres semblants, acompanyada d’una mena de lucidesa que ens n’allunya una mica i ens permet de contemplar-los sense massa il·lusions, amb la consciència, però, que nosaltres no som ni millors ni pitjors que ells.

(...)

Martina: Als de casa, no els vaig dir res de la meva renyina amb l’Albert; de la mateixa manera que els havia amagat el meu encontre amb l’Adrià, ara vaig sentir-me interiorment obligada a dissimular-los aquest episodi mentre la cosa fos possible. Potser sí que, com creu la Júlia, sóc una mica massa reservada, però em sembla que no és ben bé això, no com ho entendria la meva germana. No em sap greu de confiar-me, però jo voldria que les meves confidències fossin sempre acollides en silenci, és a dir, que no desvetllessin aquest xafarder que la majoria de persones duen a dintre i que les obliga, un cop la confessió exhaurida, a preguntar encara, a exigir una repetició, com si volguessin comparar dues o més versions i jutjar després, segons el resultat, el vostre grau de franquesa [ironia: és precisament el que succeeix a la novel·la.]. Això per un costat. Perquè també cal dir que allò que per a nosaltres és tan important sovint resulta negligible per als nostres confidents, els quals acaben per interessar-se més pels detalls escabrosos, per l’anècdota divertida, que per la pregona realitat del fet. Tot això, i altres coses que prefereixo deixar-me, ho he reflexionat després, en la maduresa de la meva soledat. Aleshores, quan vaig callar el meu encontre amb l’Adrià i, després, la meva renyina amb l’Albert, ho vaig fer instintivament. Només ara poso en clar uns motius, unes raons que m’escapaven, però sota el pes de les quals també actuava.