Pintors impressionistes - Impressionisme

Peter Mønk Monsted.
Frits Thaulow 1847-1906.

Cites de Cendra per Martina - Manel de Pedrolo

 Cendra per Martina.
Adrià: Tot allò que tenia de desagradable la realitat d’aquestes maniobres, ho tenia de divertit el seu record quan ho contava a la Júlia. La noia tenia el somrís fàcil i la rialla difícil, una característica que he observat en altres dones massa preocupades per les coses de la carn. Així i tot, sovint aconseguia provocar la seva hilaritat amb les meves narracions. Ara ella havia acabat el batxillerat i travessava un període d’indecisió. Al seu pare, li hauria agradat que estudiés una carrera, però jo, dut per un mal entès egoisme de mascle, m’hi oposava sordament. Aleshores estava convençut que, amb el temps, la Júlia seria la meva esposa, i per endavant comprenia el paper galdós que representa l’home unit a una dona més culta, superior a ell. Després he vist que anava equivocat i confonia dues coses diferents. Perquè la cultura per ella sola no dona la superioritat, ni la intel·ligència, que és tota una altra cosa. Potser perquè no sóc ni gaire culte ni gaire intel·ligent, ara estic convençut que la superioritat —en els tractes amb el proïsme— consisteix en una certa comprensió de la realitat dels altres i de llur manera d’ésser. Potser no és ben bé això; potser em vull referir simplement a una certa capacitat cordial que ens aproxima als nostres semblants, acompanyada d’una mena de lucidesa que ens n’allunya una mica i ens permet de contemplar-los sense massa il·lusions, amb la consciència, però, que nosaltres no som ni millors ni pitjors que ells.

(...)

Martina: Als de casa, no els vaig dir res de la meva renyina amb l’Albert; de la mateixa manera que els havia amagat el meu encontre amb l’Adrià, ara vaig sentir-me interiorment obligada a dissimular-los aquest episodi mentre la cosa fos possible. Potser sí que, com creu la Júlia, sóc una mica massa reservada, però em sembla que no és ben bé això, no com ho entendria la meva germana. No em sap greu de confiar-me, però jo voldria que les meves confidències fossin sempre acollides en silenci, és a dir, que no desvetllessin aquest xafarder que la majoria de persones duen a dintre i que les obliga, un cop la confessió exhaurida, a preguntar encara, a exigir una repetició, com si volguessin comparar dues o més versions i jutjar després, segons el resultat, el vostre grau de franquesa [ironia: és precisament el que succeeix a la novel·la.]. Això per un costat. Perquè també cal dir que allò que per a nosaltres és tan important sovint resulta negligible per als nostres confidents, els quals acaben per interessar-se més pels detalls escabrosos, per l’anècdota divertida, que per la pregona realitat del fet. Tot això, i altres coses que prefereixo deixar-me, ho he reflexionat després, en la maduresa de la meva soledat. Aleshores, quan vaig callar el meu encontre amb l’Adrià i, després, la meva renyina amb l’Albert, ho vaig fer instintivament. Només ara poso en clar uns motius, unes raons que m’escapaven, però sota el pes de les quals també actuava.

Cites Elena de segona mà - Manel de Pedrolo

 "La imaginació fèrtil i entrenada de Joan, interessat per aquestes coses, a les quals havia dedicat una part del seu temps, mentre el senyor Lluch continuava parlant, teixia els fils d’una agonia, hipotètica agonia que prestava al marit de Madeleine. El treball es feia com malgrat seu, i l’atenció gairebé inconscient que posava en aquesta activitat del seu esperit no li impedia seguir atentament la narració del seu interlocutor. Les espirals de la seva imaginació procedien així:
«… es dilatava, una massa flonja, viscosa i amorfa que s’inflava i s’inflava i, de cop, perdent densitat, gasosa, amb elasticitat vibrava, un calfred estremint un cos que no resistia, que cedia contínuament els seus límits en immenses amplàries insospitades. I la tensió, aquesta tensió enorme que al bell mig de l’esfera irregular disparant embogida les seves dimensions es contenia, en un suprem esforç contenia dolorosament com un crit que cap paraula no hauria resolt, que res, res no podia alliberar, empresonat així en la massa cada vegada més tènue i, ensems, més aplanadora que minvava totes les seves possibilitats… Quines? S’era endinsat per un terreny, per una dimensió potser en la qual l’insòlit, malgrat el dolor violent de la descoberta, esdevenia familiar, s’incorporava a aquest residu de consciència que encara li restava, a aquesta guspira que era el clam inexpressat que no sortiria i del qual no podria desfer-se… La massa el cenyia des d’unes fronteres que, dilatades, oprimien amb una força que de sobte deixava d’ésser física. Tot transcorria en un ordre que es passava, que rebutjava els mots, les nocions conegudes de tensió, d’esforç, de massa… Era més que això, era menys que això, era un obrir-se, admirat i anguniós, a un reialme secret, el qual, encara que potser pressentit en hores profundes, sobrepassava l’experiència dels sentits. I tot d’una, la massa, en un últim esforç, es rebentava, silenciosa explosió des del fons de la qual una llum, una veu, potser un contacte remot que es volia realitzar, el cridava, sol·licitava el que en ell encara restava de lúcid, de capaç de comunicació. Però era ell mateix qui se sol·licitava i, agudament, encara amb aquesta curiositat d’home, d’això que ara anava a deixar d’ésser, provava d’assolirse, en un anhel de ventura, de coneixement, de suprema realització més enllà de la qual tot seria pau, una pau final de la qual ja no retornaria, de la qual no voldria retornar… Però com assolir aquesta veu, aquesta llum, aquest futur contacte, en el desdoblament que tenia lloc en el seu ésser? I la massa, eixint d’un centre únic, de l’únic centre que era ell, de nou recorria el seu camí de dilatació, repetia totes aquelles etapes que abans de l’explosió havia recorregut… Una massa llefiscosa, amorfa, cega en la seva dilatació sense objecte aparent, la qual en un instant determinat canviava de naturalesa amb una simplicitat que l’embasardia, que l’hauria embasardit si en ell hagués restat encara una possibilitat de terror. Però havia sobrepassat ja aquest estadi que necessita d’un cos; el cos era inexistent ja, els membres que el glaç vencia lentament eren quelcom que no li pertanyia i de què no podia tenir consciència. No eren cosa pròpia i, més curiós, tampoc no eren cosa forastera. En aquest ordre novell, membres era quelcom mancat de sentit. La massa ho engolia tot, ho era tot, obsessiva s’ensenyoria d’aquesta novella capacitat d’atenció que tan poc de comú tenia amb l’atenció ordinària. Car era com estar atent a les pròpies possibilitats interiors reduïdes a una de sola, a aquesta esfera que desordenadament creixia i el vencia, contra la qual lluitava, la qual havia d’exterminar per arribar a la veu, a la llum, al contacte que tot en ell desitjava, al contacte que li calia aconseguir per evadir-se una vegada per totes d’aquest dolor, d’aquesta amenaça de dolor a la qual no podia sostreure’s mentre d’ell eixia i s’inflava aquella absurda massa que de sobte s’esquinçava, rebentava per fer més punyent el seu desig, en renovar les seves esperances. Les defraudava, una i altra vegada les defraudava; hi havia encara quelcom en el seu cos que es resistia, quelcom de purament físic que no cedia i, amb pesantor, amb obstinació animal continuava les seves funcions i no volia lliurar-lo, quelcom de viu que, per inèrcia potser, continuava vivint i retenint-lo en una inconsciència de la qual a penes emergia en el dolor d’aquell engendrar de si mateix l’ampla esfera viscosa, la qual, tènue finalment, acabava per esclatar. Romania entre dues realitats, i li era albirador un fragment de cadascuna d’elles, un minúscul fragment que no significava res llevat d’aquest prolongar amb insistència una angoixa que, sobrepassant el dolor físic, es disparava devers quelcom d’encara no definit, ignorat, misteriós, però ja íntimament ancorat en ell, quelcom que a poc a poc assegurava la seva presa i en amples onades l’omplia i el saturava, l’anihilava en un espasme agut, però encara comprensible des d’aquí, un espasme que al final acabaria per triomfar. I ell tendia vers aquest triomf. Sentia amb una estranya acuïtat que el retrocés ja no era possible, i així es donava íntegrament a la força novella que atraient-lo el rebutjava perquè el cos encara resistia i el lligava. Però el cos resistia només per habitud i ja no resistiria gaire més. La massa s’engreixava cada vegada d’allò que el cos cedia, i la seva immensitat, des del centre de la qual ell assistia a la dilatació, s’encrespava talment que l’explosió final, després de la qual tot recomençava de nou, era cada vegada més dura, però més suportable, car cada vegada expressava una mica més d’aquest crit, s’acostava una mica més a aquest crit que és tot naixement a un ordre nou, aquest cop potser a un ordre definitiu. Assistia amb passivitat de cosa a una lluita entre dues possibilitats del seu ésser, una lluita en la qual no podia participar, però en la qual participava, sense saber-ho, gràcies precisament a aquesta passivitat objectiva que en la seva manca d’esforç lluitava del costat de la mort, del costat d’això que era nou i curiós i dolorós i triomfal, car ara una orquestra poderosa havia fet irrupció en l’esfera, una orquestra de colors que no venien del llindar d’aquest món nou al qual conquistava a poc a poc, sinó d’ell mateix que s’aproximava a aquest llindar, d’ell que havia d’entrar dins de la mort amb el seu ésser i en ella desfer-se en una concentració singular, anihilar-se en un enriquiment prodigiós. El món novell era un món inert que no faria res per ell, però en el qual ell podia fer-se cercant en si mateix. L’orquestra triomfava en prolongacions que el reduïen, el minvaven sense pietat, expoliació de la qual restava cada vegada més clar, més conscient, quelcom que no se sabia i que era seu, quelcom que havia anat a cercar cegament i que semblava que li seria donat després d’aquesta lluita que el partia, l’extenuava i, ensems, l’enfortia. Car aquí res no tenia sentit i tot en posseïa. En la seva mateixa immobilitat, car se sentia en aquest punt únic del qual esfera, massa i colors eixien disparats, hi havia un dinamisme que el feia participar, l’identificava, a l’expansió lluminosa o auditiva, com saber-ho?, que el prolongava i, més que això, restava ell, sempre ell, en una estranya unitat que la distància no podia alterar, que el temps no colpia, perquè aquí el temps anava a ésser vençut una vegada per totes, sotmès a l’espai, o els dos amalgamats en una tercera dimensió total que destruint-los els posaria al seu servei, i per mitjà de la qual es faria en un sentit que no era de realització, sinó d’ésser. Assistia a les últimes manifestacions del seu produir-se, del seu esdevenir endinsant-se per un món, per una realitat en la qual el futur, les possibilitats de futur s’aplegaven, es recollien en un feix únic del qual disposava instantàniament i sempre, al qual s’identificava en una immobilitat total que tot ho omplia, i no distingia ja entre dimensions ni distàncies. Una ignorància integral l’anava penetrant, en la qual cada vegada amb més rapidesa adquiria lúcida consciència del seu no ser més, ans romandre sense afany, omnipresent i omnisapient, però incapaç de progrés, d’acció, de curiositat, en una ignorància metafísica en la qual tots els valors, per sempre negats, i totes les oportunitats realitzades en un sol instant i eternament, destruint l’estímul i el misteri, el feien un fet en el qual el verb, essència de l’esdevenir, restituïa els temps a una forma passada, construïda, rígida, que penetrava i era ensems el present i el futur. Aquesta guspira d’intel·ligència humana que en ell restava, en desfer-se a poc a poc del món exterior que el condicionava, anava penetrant en aquesta realitat morta, però encara hi era capaç d’evolucionar, car si la conquistava també la resistia i, perdut entre dues realitats de diferent ordre, sabia de les dues el suficient per desesperar-se. Car, dissipada de sobte l’esfera i desapareguts els colors victoriosos en els quals es dilatava la seva impaciència, com un sanglot del qual l’extraordinari silenci deia tota la intensitat, una angoixa profunda el colpí, un pànic al costat del qual aquell de l’ésser viu que anava a deixar d’ésser-ho, però encara integralment viu, quedava esborrat, minúscul i risible. Ara l’angoixa era quelcom de tan total i tan fred que un crit silenciós, un crit esglaiador eixí de la boca del seu cadàver. Aquell crit ja era tot el que li restava de vida, l’ús últim que féu de la seva vida, en un intent de galvanitzar el cos ert i allunyar-se d’aquest nou ordre que de sobte havia penetrat i comprès encara amb la intel·ligència d’un ésser capaç d’esdevenir. La monstruositat de la mort el fascinava, però, al temps que el repel·lia, aquella monstruositat inaudita en la qual anava a complaure’s definitivament dins de poc, dins de molt poc, dins de tan poc que l’angoixa ja cedia; aquest horrible crit que se sentia, tan diferent del crit aquell que l’esfera volia realitzar, s’apagava, i el que li restava d’intel·ligència i per tant d’esperit de revolta, disminuïa, absorbit per aquest poder meravellós i estúpid que la immensa impersonalitat de la mort posava a contribució per conquistar-lo, que el conquistaria certament i que, en el ser per sempre que li atorgava, li prenia els seus dons, els seus esplèndids dons. A canvi d’unes riqueses de les quals no disposaria mai, perquè un temps i un lloc per a disposar-ne li mancarien, prenia la mort, destruïa la seva desgràcia d’ésser viu, el dolor, l’amor, la joia, el plor, el somriure, la rialla, el sanglot, la seva íntima possibilitat insistint una i altra vegada, realitzant-se múltiple en infinitat de vegades, sense temor d’exhauriment. La riquesa infinita de la mort, com un plànol immens concentrat en un punt, com una recta llençada a l’infinit d’aquest sol i únic instant, li era concedida amb una simplicitat necessària, amb una prodigalitat de qui en el donar reté, en lliurar s’acreix i acumula en gastar. I aquest poder ja era el seu, el propi poder que en l’eternitat d’aquest moment engolia tota la paüra desolada en la qual els altres eren la mera afirmació de la seva nul·litat, de la múltiple nul·litat que una saviesa sense límits, tornada inútil en el mateix instant d’adquirir-la, li concedia a canvi d’un evadir la fastuosa, la festiva presó de la carn. La revolta, aquella idea de possibilitat de revolta, s’esgotava, s’allunyava; entre dues fites s’arrossegava infinitament dissortat en una orgia de llums i de veus amb les quals s’enganyava i no podia enganyar-se en aquest no-viu i encara no-mort ésser que romania per breus instants, per infinits instants i disposava d’ell amb una perseverança massissa que en la seva rigidesa, en la seva tremenda seguretat, segregava una exaltació que el moment del trànsit final anava a omplir. Esdevenia en la mesura que esdevenir encara tenia sentit i era una realitat, una dilatació que tot ho comprenia, i comprenia àdhuc més que la seva pròpia comprensió. L’agafava de sorpresa aquesta densitat rara en la qual s’anava comprimint, en la qual expandia i malgastava la preciosa, només aleshores, flama de la vida, en la qual ell, consciència cada vegada més objectiva, més totxa en la seva infinita saviesa, s’infiltrava en aquest altre ordre que dóna un sentit al propi saberse, trasmudat ara en un procaç engolir les formes novelles en les quals es deformava, lentament però segura, en les quals distret de la seva pròpia essència de ser viu, ofrenava un sacrifici de misèria o realitzava una permuta, del costat de la mort, d’ell mort, una soberga i absoluta, una meravellosa permuta. Però hi havia un lligam que no cedia, no cedia encara, dur i persistent, embriagat de sensacions que oblidava en aquesta lluita aferrissada, un lligam que l’unia al cadàver i que en aquest estadi entre dues fronteres, o en aquesta frontera entre dues realitzacions que s’oposaven, es negaven, s’excloïen, s’inclinava del costat de la matèria, de la ufana matèria que, conscient de si mateixa, realitzada a expenses de la mort per un atzar imponderable, pretenia l’eterna continuació d’aquest batec que ara, damunt del sòl de fusta, convertit en sang definitiva i inútil, l’abandonava, el traïa. Però la realitat era de l’altre món, i només hi havia una seguretat, un descans esparverat sense mesura en aquest infiltrar-se o en aquesta entrada triomfal i ensems humiliada a l’ordre on sol, sol per un no-sempre exclusiu, era o seria el seu propi espectacle sobergament recorregut i recorrent-se instant per instant, en l’únic resum que una vegada per totes el realitzava i, en una novella dimensió, actualitzava per sempre la seva entera realització. Ara, la massa retornava en forma novella, però des d’uns confins inconeguts, l’assaltava en un últim intent fraternal. Car tot d’una comprenia que aquest moviment, aquest realitzar-se, fer-se i desfer-se, actuava en relació a la seva persona, al seu residu de consciència, era la vida, la seva vida, el principi total de la vida que lluitava al seu costat, li enviava els seus missatges, el convidava a un esforç definitiu. La mort no tenia ni color ni llum ni moviment, era el desert incommensurable d’un sol ésser, era el que no era encara, el que no era íntegrament, car la mort té només la pròpia existència, la mort és només el mort que amb la seva mort assoleix aquest estat incalculable. El mort fa possible la mort, i una absència tan completa de contingut, de contingent, d’una negació en fa una realitat, una presència que se suporta a si mateixa en un negar-se aferrissat que es desconeix. Encara la vida!, car era capaç de moviment, d’imaginació de moviment, de colors, de possibilitats acolorides, il·luminades. Encara la vida! La mort no té concreció, és quelcom difús que es difon sense consciència ni realitat, sense substància. Però un pes en el qual se sentia progressar parlava de la mort com de quelcom material, amb una estructura rigorosa, potent, abassegadora, una estructura que es realitzava lentament a través del temps, a través de la seva eterna prossecució, i es realitzava idealment, formalment realitzada, car tots els vius participaven de la mort, eren en aquesta realitat, els morts que omplien la terra desconeguda i en la qual encara no es reconeixien, però en la qual eren reconeguts. Tampoc, tampoc! Era la vida encara, la vida suplicant en una forma vagament intel·ligible un futur en el qual no seria, un futur al qual una realitat més poderosa i més precisa, rigorosa en la seva inèrcia, incorporaria, en signe negatiu, al seu reialme, a la seva particular manera de no ser. Era la vida encara, la vida misteriosa, dolorosa, la vida amb dificultat que comprenia el que li esdevenia, les aventures que l’havien menada a aquest llindar que no sabia ni coneixia, però al qual infinites vegades havia arribat, al qual havia arribat una sola vegada, però vàlida per totes aquestes vegades que es comprenien en un singular immens englobant tots els vivents. La vida que davant d’aquesta rigorosa atracció devorant-se a si mateixa en devorar-la, pretenia una prolongació insensata, desvitalitzada, inerta, però encara conscient de la seva essència. Era la vida que en el llindar últim de la mort, gairebé menys que vida ja i menys que mort també, ignorava que ella no era més que una manifestació de la mort, una ínfima manifestació d’una substància infinita que ho penetrava tot, que ho resumia tot. I en aquest esforç insensat d’una impossible comprensió, veus, llums, colors i moviments en un crescendo embriagat, en un últim intent de triomf, en la nit dura cedien, cedien, i de sobte no vida, mort, ell mort, penetrava, amb un esgarip rebregat i poderós en el qual per primera vegada no era, en el qual no hi havia ja res d’ell, en el qual no era ell, ni ell havia mort, penetrava en l’entranya sense possibilitats, en la reserva que no comprenia ni podria comprendre mai, en la reserva que sense horitzons amuntegava vent, aire, no-res, en immenses pileres inexistents, en inexistències que inaccessibles romandrien per mai més…»."