Cites de Cendra per Martina - Manel de Pedrolo

 Cendra per Martina.
Adrià: Tot allò que tenia de desagradable la realitat d’aquestes maniobres, ho tenia de divertit el seu record quan ho contava a la Júlia. La noia tenia el somrís fàcil i la rialla difícil, una característica que he observat en altres dones massa preocupades per les coses de la carn. Així i tot, sovint aconseguia provocar la seva hilaritat amb les meves narracions. Ara ella havia acabat el batxillerat i travessava un període d’indecisió. Al seu pare, li hauria agradat que estudiés una carrera, però jo, dut per un mal entès egoisme de mascle, m’hi oposava sordament. Aleshores estava convençut que, amb el temps, la Júlia seria la meva esposa, i per endavant comprenia el paper galdós que representa l’home unit a una dona més culta, superior a ell. Després he vist que anava equivocat i confonia dues coses diferents. Perquè la cultura per ella sola no dona la superioritat, ni la intel·ligència, que és tota una altra cosa. Potser perquè no sóc ni gaire culte ni gaire intel·ligent, ara estic convençut que la superioritat —en els tractes amb el proïsme— consisteix en una certa comprensió de la realitat dels altres i de llur manera d’ésser. Potser no és ben bé això; potser em vull referir simplement a una certa capacitat cordial que ens aproxima als nostres semblants, acompanyada d’una mena de lucidesa que ens n’allunya una mica i ens permet de contemplar-los sense massa il·lusions, amb la consciència, però, que nosaltres no som ni millors ni pitjors que ells.

(...)

Martina: Als de casa, no els vaig dir res de la meva renyina amb l’Albert; de la mateixa manera que els havia amagat el meu encontre amb l’Adrià, ara vaig sentir-me interiorment obligada a dissimular-los aquest episodi mentre la cosa fos possible. Potser sí que, com creu la Júlia, sóc una mica massa reservada, però em sembla que no és ben bé això, no com ho entendria la meva germana. No em sap greu de confiar-me, però jo voldria que les meves confidències fossin sempre acollides en silenci, és a dir, que no desvetllessin aquest xafarder que la majoria de persones duen a dintre i que les obliga, un cop la confessió exhaurida, a preguntar encara, a exigir una repetició, com si volguessin comparar dues o més versions i jutjar després, segons el resultat, el vostre grau de franquesa [ironia: és precisament el que succeeix a la novel·la.]. Això per un costat. Perquè també cal dir que allò que per a nosaltres és tan important sovint resulta negligible per als nostres confidents, els quals acaben per interessar-se més pels detalls escabrosos, per l’anècdota divertida, que per la pregona realitat del fet. Tot això, i altres coses que prefereixo deixar-me, ho he reflexionat després, en la maduresa de la meva soledat. Aleshores, quan vaig callar el meu encontre amb l’Adrià i, després, la meva renyina amb l’Albert, ho vaig fer instintivament. Només ara poso en clar uns motius, unes raons que m’escapaven, però sota el pes de les quals també actuava.